La Veritat fa Mal

Avui una companya de feina es queixava de que una altra feia molta mala olor. No es tractava d’un cas aïllat. Sempre fa pudor, però avui la flaira era especialment repugnant. La pobre noia estava que no podia més. Intentava apartar-se tot lo que podia de l’altre per fugir de la pudor, un intent força inútil tenint en compte que esta obligada a passar hores a poc més de metre i mig de l’altre.

Això m’ha fet pensar en si la noia hauria fet be en dir-li alguna cosa a l’altre en un intent de que canvií els seus hàbits d’higiene. És evident que qualsevol cosa que li digui li sentarà malament, des de un discurs elaborat fins a un “dutxa’t, guarra!!”. No obstant, poder amb això aconseguiria posar fi a la mala estona que li fa passar cada matí.

A mi em va passar algo semblant quan anava a l’institut. Un dels professors feia una pudor inaguantable i les seves classes es convertien en un autèntic suplici. Clar que en aquest cas no es podia fer gran cosa per solucionar-ho, ja que el professor en qüestió era també el director de l’institut i ni tan sols altres professors, que estaven al corrent del malestar dels alumnes, s’atrevien a dir-li res. Però la situació d’avui era entre dos iguals, treballadores del mateix nivell, perquè no dir alguna cosa?

Aquest tipus de confessions, que poden ferir la sensibilitat de l’altra persona, sempre son molt complicades. Però fins a quin punt es millor que la persona es senti ofesa si amb això se n’adona de que ha de canviar la seva actitud? Ha d’anar primer el benestar del grup o els sentiments d’un sol individu?

Vosaltres que penseu? Us heu trobat alguna vegada en una situació similar? Que és el que vau fer? Se li hauria de dir a la companya pudenta que seria convenient que es dutxés més sovint? O l’altra tindria que buscar mitjans alternatius per aguantar els matins com pinces al nas o una mascara antigàs?

Comenteu va, que és gratis i no costa res!!