Gran Terror a Petita Escala

Hola a tothom!!

Aquesta època de l’any son mals temps pels estudiants. Les ultimes setmanes de gener sempre venen carregades d’exàmens i entregues de treballs que ocupen gran part del temps d’aquells que, com jo, deixen les coses per l’últim moment. I tot això es torna encara pitjor quan tens al teu abast quelcom amb el que distreure’t.

I és que ahir vaig fer-me amb l’última entrega de la saga Resident Evil (de la qual ja us havia parlat fa temps en la versió del bloc en castellà), Resident Evil: Revelations, per a la Nintendo 3DS. I com no pot ser d’altra manera, no he esperat a tenir menys feina per posar-me a jugar amb ell.

No l’he pogut provar gaire, però lo poc que he vist m’ha recordat moltíssim als Resident Evil clàssics, aquells que tants espants ens donaven als amants del gènere, abans de que la gent de Capcom es tornés boja i convertís la sèrie en un joc d’acció. Ambients foscos i claustrofòbics, sorolls que no saps d’on venen i enemics durs de pelar als que amb prou feines hi podrem fer front amb l’escassa munició de la que disposarem. Això si que és survival horror, collons!!

La veritat és que estic molt content. M’encanta veure com la saga ha tornat als seus orígens, tot i que sigui en una consola portàtil A més, a primer cop d’ull sembla que l’historia de Revelations serà força interessant i sempre es un plaer tornar a veure rostres coneguts com els del Chris Redfield o la Jill Valentine (en serio, pot ser un personatge de videojoc la teva dona ideal?? xD). No obstant, això em preocupa perquè segur que em mantindrà enganxat a la consola enlloc de dedicar-me a estudiar...

Però bé, soc una persona responsable i ordenada. Segur que sabré organitzar el meu temps i gaudir del joc sense que això afecti als meus estudis. O no?

Que acabeu de passar un bon dimecres i fins el proper dia!!

No he pogut evitar-ho. És veure-la i se'm cau la baba...

PD: Mientras no creo un enlace directo entre los dos blogs, podéis leer la versión en castellano desde aquí.

La Veritat fa Mal

Avui una companya de feina es queixava de que una altra feia molta mala olor. No es tractava d’un cas aïllat. Sempre fa pudor, però avui la flaira era especialment repugnant. La pobre noia estava que no podia més. Intentava apartar-se tot lo que podia de l’altre per fugir de la pudor, un intent força inútil tenint en compte que esta obligada a passar hores a poc més de metre i mig de l’altre.

Això m’ha fet pensar en si la noia hauria fet be en dir-li alguna cosa a l’altre en un intent de que canvií els seus hàbits d’higiene. És evident que qualsevol cosa que li digui li sentarà malament, des de un discurs elaborat fins a un “dutxa’t, guarra!!”. No obstant, poder amb això aconseguiria posar fi a la mala estona que li fa passar cada matí.

A mi em va passar algo semblant quan anava a l’institut. Un dels professors feia una pudor inaguantable i les seves classes es convertien en un autèntic suplici. Clar que en aquest cas no es podia fer gran cosa per solucionar-ho, ja que el professor en qüestió era també el director de l’institut i ni tan sols altres professors, que estaven al corrent del malestar dels alumnes, s’atrevien a dir-li res. Però la situació d’avui era entre dos iguals, treballadores del mateix nivell, perquè no dir alguna cosa?

Aquest tipus de confessions, que poden ferir la sensibilitat de l’altra persona, sempre son molt complicades. Però fins a quin punt es millor que la persona es senti ofesa si amb això se n’adona de que ha de canviar la seva actitud? Ha d’anar primer el benestar del grup o els sentiments d’un sol individu?

Vosaltres que penseu? Us heu trobat alguna vegada en una situació similar? Que és el que vau fer? Se li hauria de dir a la companya pudenta que seria convenient que es dutxés més sovint? O l’altra tindria que buscar mitjans alternatius per aguantar els matins com pinces al nas o una mascara antigàs?

Comenteu va, que és gratis i no costa res!!

La Ciència de la Deducció

Adaptar un llibre al cinema o a la televisió mai és una feina fàcil. Ja estiguin justificades o no, sempre s’escoltaran queixes al respecte: aquest actor no m’agrada , això no m’ho imaginava així, s’han saltat aquesta part, etc. I això ja només en el cas de que s’intenti fer una adaptació rigorosa. Si es dona el cas de que només es volen aprofitar els personatges però canviant el transfons de la història o, directament, la història en si, la situació és encara molt més complicada.

És per això que quan vaig descobrir que havien fet una sèrie que presentava les aventures d’en Sherlock Holmes si aquest hagués viscut a l’actualitat, em vaig sentir força neguitós. Sempre m’ha agradat molt aquest personatge i em feia por veure el que podrien haver fet introduint uns canvis tan radicals.

Creat per Sir Arthur Conan Doyle, en Sherlock Holmes va aparèixer per primer cop a l’obra “Estudi en Escarlata”, publicada l’any 1888, i ja des del primer moment es pot veure que es tracta d’una persona extremadament peculiar, amb una intel·ligència fora de lo comú i amb unes habilitats deductives gairebé sobrehumanes, que queden patents amb el fet de que en menys d’un segon dedueix que aquell que es convertirà en el seu millor amic i company d’aventures, el doctor John Watson, és metge i ha estat servint a l’exercit britànic a l’Afganistan. Aquesta va ser la primera de moltes històries centrades en les aventures d’aquest peculiar detectiu i, amb el pas dels anys, en Sherlock Holmes es va convertir en la principal icona de la literatura detectivesca.

Retornant al que deia abans, un cop vistes les dues primeres temporades de Sherlock (3 capítols d’hora i mitja cadascun) he d’admetre que el meu recel estava infundat. Els creadors de la sèrie han aconseguit adaptar molt be el personatge al món actual sense fer que aquest perdi les seves peculiaritats. Les seves aventures al Londres del s.XXI segueixen conservant el mateix esperit que les originals. Algunes estan directament inspirades en relats de Conan Doyle (tot i que després segueixin uns camins molt diferents) i totes estan plenes de referencies als llibres que aquells fans del detectiu reconeixeran fàcilment.

No obstant, aquest no és l’únic Holmes que podem trobar avui dia. El 2012 ha començat amb l’estrena, pràcticament simultània, de dues versions del detectiu completament diferents. Una és la de la sèrie de la qual ja he parlat, i l’altra és la versió cinematogràfica que ha rodat Guy Ritchie, amb Robert Downey Jr. Com a Holmes i Jude Law com Doctor Watson; una visió de les aventures del detectiu a l’època victoriana més centrada en l’acció que en la investigació. La primera part del Holmes de Ritchie, estrenada al 2009, em va agradar força; però la seqüela, titulada Joc d’Ombres, em va semblar que abandonava la faceta detectivesca per centrar-se molt mes un una típica “buddy movie” (tot i que la primera ja ho era una mica, tot s’ha de dir). No és que m’hagi semblat dolenta, però no em va acabar de convèncer. Sincerament, em quedo de lluny amb el Sherlock televisiu, amb un genial Benedict Cumberbatch com a Holmes i Martin Freeman perfecte en el seu paper de John Watson.

En definitiva, Sherlock Holmes està mes de moda que mai i el podeu trobar en versions per a tots els gustos. Però personalment, us recomano que li doneu una oportunitat a la genial sèrie de televisió. Pel meu gust es massa curta, perquè si, tres capítols per temporada em saben a poc; però estic plenament convençut que si us la mireu, gaudireu com nens petits i l’hora i mitja que dura cada capítol se us passarà volant.

Benvinguts al traster!!

Tal dia com avui, ja fa un any, vaig donar per iniciades les meves andadures per la blogosfera amb “El Trastero”. No es pot dir que hagi estat gaire productiu ni que les meves publicacions siguin d’especial interès... però que coi! Si algú m’hagués dit en aquell moment que dintre d’un any el bloc encara estaria actiu , no me l’hauria pas cregut. Però la realitat és que aquí estic, començant l’any i disposat a dedicar-li més temps a aquest petit trosset de la xarxa que em pertany només a mi i on tinc dret a dir tot allò que em roti.

I lo primer que tinc intenció de fer és obrir una versió del bloc en català. Ara que les dretes manen a tot arreu i que intenten tocar els collons volent que TV3 emeti també en castellà o carregant-se el model educatiu d’immersió lingüística, jo penso anar al revés i fer desaparèixer la hegemonia de la llengua castellana al meu bloc per oferir a tothom que vulgui la possibilitat de llegir-me també en català.

No traduiré les entrades antigues. Algunes d’elles son producte de com em sentia en el moment d’escriure-les i no trobo cap sentit a fer-ne una altra versió mesos després. Però pel que fa a les que vindran a partir d’ara, trobareu les dues versions penjades simultàniament quan em doni per escriure. Escolliu la que més us agradi!

Espero que aquest 2012 que ara comença sigui molt més productiu que l’anterior i, pel que fa a vosaltres, tant de bo us segueixi trobant per aquí durant molts anys més.

Benvinguts als que arribeu de nou i, a la resta, fins aviat!!